Boti, boti, boti...

Indignació. Imaginació. Il.luminació. Iniciativa popular... Davant unes eleccions on s'ha ajuntat el desencant amb la misèria no es podia esperar una altre resultat.

L'haikú del Camí de Cavalls

La posta de sol.

Cap de Cavalleries.

Una sirena.

En què estaria jo pensant?

Probablament va ser a l'underground. Feia temps que ho duia al cap, però va ser aquesta imatge la que em va convèncer que els pensaments se'm veiden inclús des de fora. I ho vaig deixar.

Olor de ciri, però menys.

No n'hi havia prou amb l'internet, els mòbils 3G, els parquímetres, les targes bancàries, les espenedores de tanda a les botigues... que la tecnologia havia d'arribar a interferir en les coses del cel. Vaig quedar bocabadat a l'entrada d'una església de Barcelona, on per pregar al sant de torn s'havien de comprar el ciris en una màquina dispensadora com les de refrescos. No vaig acabar de veure si també servia ciris "light" però no m'estranyaria gens.

Quatre barres.

Quatre barres que van tornar a crèixer, al ritme del cant de senyera, després que Primo de Rivera les fes enderrocar durant la seva dictadura. Jo, en bicicleta per Montjuic un diumenge al dematí, em vaig trobar al bellmig de l'edeveniment. M'agrada trobar-me casualment amb les coses que passen a la ciutat.

La derrota de la victòria.

Diumenge de bon matí a la plaça del llapis vaig assistir a la darrera salutació feixista d'una estàtua que durant 72 anys ens ha recordat la manera de fer dels "vencedors". Tot un orgull, com a republicà, veure desaparèixer aquest símbol. El meu avi Pere se sentiria reconfortat.

Consolador

A Roma, en un dels passos del Via Crucis, Jesús qüestiona el celibat i l'esperit sant s'ho mira una mica escèptic.